II.
LA MONJA.
___
Es al convent! ha deixat pare y mare, — y 'l seu país; — s'ha emparedada, y plora á son aymador, — la pobre Aïs! — somia de lluny las gentils cansonetas — dels trobadors; — y están los ulls de la bella nineta — entelats de plors!
Lo cant planyent de son galant rimador — sospirará... — Prop las fontetas, cantor enamorat — la plorará.
Mes ja may mes, Aïs, tendra amigueta, — dins de las valls, — vindrá á escoltar, prop la clara fonteta, — los tendres cants.
Y ja may mes las dolsas serenatas, — cansó del país, — te bressarán, tórtola enamorada, — dintre ton niu.
Y 'l nostre sol, rey gloriós que s'aixeca, — dins del cel blau, — y l' comallar qu' habita encara Laura, — ja no veurás.
Aixís recorre, Aïs, las valls y planas, — dels Provensals, — y li recordan bè de la bona santa Ana — los jochs florals.
Ja veu reunits, la Reyna de la festa! — gays y plassents, — los set poetas, y coronar sa testa — de flors d'argent !
Hi ha son trobador... ah! plora, ma pobreta! — A tos gemechs, — á tos gemechs, oh mongeta entristida! — ningú diu res.
Ningú coneix de nostra gaya llengua — lo gay cantar; — ningú coneix las plassentas vessanas, — de la Comtat.
Lo blau Vantur y sa capella santa, — ningú l'ha vist! — y ningú hi ha que't parle, hermosa meva, — del teu país!
Vejau per qué sota 'ls avellaners — soleta s' plany: — y s' condormeix y l'ayre fresch de l'arbreda — gran bè li fa.
Cada bri d' herba y cada flor li parla — de son amor; — quan vol plorar, rossinyols y titellas, — cantan entorn...
Mes no hi ha pas las tendras orenetas, — que l'any passat, — á sa teulada y demunt sa cambreta — niuavan tant.
Ay! aquest any, quan tornaran ditxosas, — á son casal, — no las veurá amagarse carinyosas — dintre son cau!
