Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1865.djvu/55

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

paret ne beuhen—las soleyadas.
Estiu las brisas,—estiu las auras,
las nits ardentas,—las aubas claras,
y las fontetas—mig assecadas!
Si 'm las donasseu—estas flors gayas,
¡ay, que contenta!—¡ay, qu' encisada!—

 Fineix aquesta—y una altra avansa.

 —Jutges, bons jutges—jo sò arribada
per' emportarme—lo qu' en la taula
llú com la estela—parpellejanta.
De fruita n' umplo—totas las brancas;
l' arbreda altiva,—l' herbeta blana
rego ab cuidado,—rego ab mas aigas;
lo cel ampleno—de nuboladas,
mos trons ressonan—en las montanyas,
y las abellas,—mig tremolantas,
de sos buchs dintre—la mel treballan.
Dono la vida,—porto abundancia.
Tardor me cridan—las cogulladas,
tardor las vinyas,—y las castanyas
que de sa closca—ja apar que saltan,
y las aucellas—que ben cansadas
de mí s' allunyan—tot fent la passa.
Si 'm las donasseu—estas flors gayas,
¡ay, que contenta!—¡ay, qu' encisada!—

 Tota senzilla,—roja de galtas,
baixa la vista,—quieta, parada,
la quarta nina—ni mica parla.

 Quan la preguntan—tota s' esglaya;
quan se la miran—la vista abaixa.
¡Que n' es d' hermosa!—¡Que n' es de blanca!