Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1868.djvu/121

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.


( 121 )

lo sol ponent, ans de colgars llumena.

Veig lo llindar boyròs de la posada

hont lo farcell de sas miserias l' arma

ne déu leixar, è, com aprop lo sguardo,

veyent lo temps decreixe, creix m' angunia.


He perseguit los goigs com las colomas

l' afamat esparver quan las ovira.

Al cel, febròs d' ergull é de supèrbia,

he motejat, y, ¡oh trist !, sobre ma testa

ha caigut altra volta la blasfemia

somovent mon albir que ferm se creya.

Del mèu arrunament ja 'ls cruixits sento.

Pensàvam' se' un gegant, com nin tremolo.


¿Valen remors pera lo cel atenye?

En un mar d' ells lo meu trist cor hi neda.

¿Hi val la fé? Ja nova fé m' abilla,

¡Perdó Senyor! è si de nou m' allunyo,

haja per cert trobar ta orella sorda.

Confés ne sò d' haver estat colpable:

los ulls del cos m' han allunyat ta glòria,

que me 'l atansen fès los ulls de l' ánima!


(De Francesch Pelay Briz.)


16