Pàgina:L'agüelo Pollastre (1859) - facsímil.djvu/13

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
seu mencha en ganes no poques;
pero sí li dic: «no eu tòques»
fuch la má de la casòla.
Pues apunt de seguir sempre
el consell que se li indica,
es capás la pobra chica
de creure que un burro bòla....
POLL. ¡Y tan guapa que es!....
CEL.   Ya sap
que soc dòna de esperiensia,
pero en l'hòrta de Valensia
com ella no n'ha vist cap.
  Aquelles tan llargues trenes,
cuant del tot se li deslliguen,
¿no pareix que fetes siguen
pera anar traent de penes
als que en porgatòri estiguen?
  Aquell front anchelical,
dels risos y selles cuna,
el que el mira per fortuna
¿no el creu que es el llit nupcial
ahon dorm la siesta la lluna?
  Y aquells ulls que broten fòc
y que tot cuant miren cremen....
POLL. Ves aspau que et mire, Ròc....
CEL. ¿Ahon hia atres dònes que els tenen?
POLL. Yo no n'ha vist.
ROC.   Yo tampòc.
CEL. ¿Y aquells morrets carmesins,
que casi parlar no saben....
ROC. Cuant tenen el bosi dins....
CEL. Y pareix que may acaben
de empapusar teulains....   (Imita la empapusá)
POLL. ¿Y qué mes?
CEL.   Y aquella boca,
que òl á clavells y canella,
si algú á riures la provoca....
¿cuants pera obtindre un mòs d'ella
volgueren tornarse coca?...
POLL. ¿Y qué mes?
CEL.   Y aquell còll seu,
tan blanc com un alabastre
y doble fresc que la neu ?
¡ Calle, calle, tio Pollastre!...
¡ calle per l'amor de Deu!
POLL. ¿Y qué mes?
CEL.   Ya nihá pròu;
que si li amòstre ara tot
lo que el apetit li mòu,