podèm anar. Ja he dit lo que no gosava dir-li, i no tenim de parlar de res més.
—Aném,—va dir ella, aixecant-se i donant una mirada a n'ell, que volia dir moltes coses.
—Anems-en,—va dir ell, tornant-li també amb el mirar tot lo que no li havia dit.
Aneus-en en nom de Déu: hauria cridat el Cupido, si no hagués sigut de pedra marbre.
I això qu'aquell pobre Cupido ja estava avesat a sentir-ne de converses com aquelles a n'aquell recó tan hermós, freqüentat per homes tan pràctics.
La nit entrava poc a poc i am la entrada de la nit vibraven les branques dels arbres pera treure-s les fulles mortes i fer lloc a n'els aucells, qu'arrivaven de tot arreu, mentres de un a un, o de dos en dos, anaven eixint els Estevets.
Cupido es quedava amb els aucells, i no's podia planyer del cambi.
—Què tal?—van dir les Maries, quan van quedar am l'Estevet.—Què tal. Ja t'has declarat?
—He dit lo que feia el cas. Tot lo que falta per dir, ja ho dirà l'avi a n'el pare d'ella.
—Parles molt bé,—van dir les Maries.— Els qu'esteu enamorats no podeu tractar com ha de tractar-se. L'enamorament es cego.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/103
Aquesta pàgina ha estat revisada.
