Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/112

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


trànzits, pero com qu'ella duia guants, i ell portava totes dugues mans nues, i li entresuaven una mica, va tenir por d'embrutar-los-hi, i li va estrenyer el cap dels dits.
 Va entrar el capellà... i a casar-se.
 Li va posar l'anell, i ella el va pendre.
 Van preguntar a l'Estevet si volia per muller a n'ella, i tot allò qu'es diu per casar, i ell va respondre amb un sí propi d'ell i propi del cas; un sí ni molt baix ni molt alt, un sí bemol, un mig sí; un sí que per haver de durar tan, tenia molt poca resistencia.
 Li van preguntar lo mateix a n'ella, i el seu de sí ja va ser més clar. Es veia ben clarament que tenia ganes de dir-lo, perquè després d'haver-lo dit va fer un sospir que volia dir: «M'ha costat de treure-l, pero ja l'he tret».
 Ja eren casats! Alabat sia Déu! Alabat sia el senyor Esteve! Déu, per haver-ho consentit, i el senyor Esteve, practicat. Ningú va plorar, com se plora en aquets casos, i es que no hi havia de què plorar. Si la pobra senyora Pepa va deixar anar algun gemec, era que ja estava avesada al gemec, pero tot-hom estava content, fins l'Estevet, que era el casat. «No eren moments d'enterniment,—havia dit el senyor Esteve.—Les llàgrimes s'han de guardar per quan hi ha un revés de fortuna, i avui no n'hi ha cap de revés. Aquí no s'han unit dugues persones, s'han unit dugues ca-