Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/115

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


—Gracies, Estevet.
 —Si vols aquet trocet d'ala, te la donaré. No l'he tocada.
 I per si era tocada o no, se la van partir aquella ala, i amorosament van menjar-se, ella la pell, i ell els òssos, mentres entrava, fumejant, una plata de fricandó, que donava dalit de veure.
 Aquell fricandó va discutir-se. Les tres Maries explicaven com té de ser el fricandó pera que sia fricandó: hi havia d'haver pocs muixarnons i una mica de llaurer. La senyora Pepa assegurava que no se n'hi han de posar de muixarnons, quan la badella es ben badella; la senyora Roseta sostenia que tots els extrems són dolents, i qu'abusar del muixarnó es malmetre tota la salsa; la senyora del primer pis aprovava als uns i als altres, i els homes no deien res, perquè no valia la pena de discutir qüestions tan nimies; pero lo que tots van combatre-s, homes i dònes i la criatura, fou la qüestió del llaurer: allí no volien llaurer, ni al fricandó ni a res del món: el llaurer era un engany, era una planta qu'exaltava, era una fulla sense solta am molta flaira i poc aliment. No més s'en tindria de vendre a casa l'apotecari pera'ls que patissin de l'histèric.
 Van beure, i va arribar la llebra, i com que cap era caçador, no hi varen fer cap comentari, pero se la van menjar tota.
 Va tornar a beure tot-hom, menos l'Estevet,