Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/116

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


qu'era aiguader, i la Tomaseta, que no ho era, però que no s'havia avesat a beure, i van portar un plat de verdura que tots el van mirar am despreci. D'allò ja'n menjaven a casa.
 Una mica més de beguda i va compareixer el rostit, i d'allò sí qu'en van menjar. En van menjar tan com de la llebra.
 Després un altre rostit, i més beure, i postres, i tornem-hi, i allavores va començar el moment de l'expansió, el moment aquell d'entussiasme, en qu'els cors surten de fogó, i les paraules ragen com pluja, i s'abraça a la veina, i l'ànima del vi puja al cap, i tot se vessa: eloqüencia, amor, poesia, i disbauxa.
 Menos l'Estevet i la Tomaseta, que com que no havien begut no'n podien vessar d'eloqüencia, allò va ser un devassall de discussió i paraules triades.
 -Digueu-me, homes exaltats: si deixem pujar el blat de moro, a quant pujarán les gallines?—deia el sogre de l'Estevet.
 —I si pujen els consums i s'encareix la viram, còm en menjarem de gallines?—deia el regidor am gran aplom.
 —I el ram del cotó que no contà? Que no paga igual una troca que un conill, o un caixó de panses?—reprenia el senyor Ramon.
 —Per la troca o pel capdell,—contestava el regidor, —hem d'anar a passar als aranzels, i els aranzels, cavallers, són la balança económica que gradúa les industries, i en cria i en