Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/118

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Els homes van senyalar que estaven conformes amb el cap, pero les dònes com si no ho sentissin.
 —Soc vell! Vaig al venciment, i sempre he repassat una cosa: que de vell no's pot passar: pero qu'economisant la vida, es tenen més anys vida, i qu'el tot es l'economia. Estevet i Tomaseta: economia en el gastar, en la salut, en el fiar, en el fer favors, i fins en el rebre-ls per no tenir d'agrahir-los, i sereu lo qu'heu de ser: un matrimoni... econòmic. I are que ja he dit el què: economía en el parlar, i anem-nos-en pausadament, qu'els nois tenen d'anar a Montserrat a demanar a la Nostra Verge qu'els dongui lo qu'els convingui; i lo qu'els convé ja ho sabem tots: Prosperitat, bones compres, bones vendes i clientela.
 Les dònes ja no ploraven, perquè estaven discutint el preu d'una mantellina.
 Els homes varen aprovar.
 —Aném,—va tornar a dir el senyor Esteve.
 En marcha,—va dir el veterano.
 —Fa bona tarde,—digué el senyor Forment.
 —Quan vulguis cap a Montserrat,—va dir l'Estevet a la costella.
 Pero la costella, la Tomaseta, que ja feia estona que callava i que no havia pogut gaudir l'encís de la controversia, es va quedar esgrogueida i li van haver de dur vinagre.
 Compteu, el trastorn de la colla.
 —Correu,—deia l'un.