—Descordeu-la,—deia l'altre.
—Que la descordi l'Estevet, qu'es el que li correspòn.
—Això deu haver estat l'emoció.
—O la llebra. La llebra reprèn en diades com aquesta.
Cada hu hi deia la seva; i el cas és que, fos la llebra, fos el sí, o fos lo que volgués, estant d'aquella manera, hauria estat una imprudencia l'anar-se'n a Montserrat.
Estava escrit a l'Inventari qu'el pobre Estevet no tindria cap festa complerta a la vida. Desde allí s'en van anar a casa, uns a peu i altres en cotxe.
Tota la tarde i tot el vespre, la nuvia va tenir mareig, i de taces de camamilla i herbes, i arrels de malví, i flors cordials, i escorxes d'arbre, n'hi van donar tantes tomas, que n'hi havia per reventar a dos regiments de nuvies.
Per fi, al vespre's va trobar bé, i van anar al quarto nupcial.
A la sala, ella's va planyer de que li hagués donat tan mal rato en dia tan senyalat i de que no pogués fer el viatge.
—Serà un'altra vegada,—va dir ell.—Ben mirat era un gasto inútil.
I pera treure'l mal efecte de la cruesa del ditxo va dir-li l'única flor que havia tirat en sa vida.
—Estant am tu, tot es Montserrat.
—Doncs escolta,—li va dir ella; —ja qu'economisem el viatge, podríem fer una pensada.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/119
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.