Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/134

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


gries; tenir tristors de capvespre que acabin am la llum de l'alba, tenir il·lusions que s'empaiten fins al cap-d'avall de la vida, i amors, i gelos i passions... no!, no n'era de feliç l'Esteve. Si'l goig de la vida és viure-la i gastar-se-la am salut, i enmatllevar forces quan flaquejen, i corre a darrera d'un ideal fins a morir de desenganys... no: no era home per córrer, l'Esteve; si la felicitat és una fruita que s'ha de patir per haver-la, o empenyar-se la joventut, o vendre-s l'ànima al diable, l'Esteve, que no'n volia vendre ni empenyar deu cèntims de vida, no podia ser feliç; però si la felicitat és passar dies sense nits, sense febre, sense angoixes, sense llàgrimes i sense rialles, i «anem tirant» i «alabat sia Déu» que ja arribarem al cap-d'avall de la carretera plana... l'Esteve era un feliç complert: n'era tant, que no més li faltava, pera ser-ho definitiu, adonar-se de que ho era, si és que amb el sol fet d'adonar-se'n no ho hagués deixat de ser.
 No: aquet luxo de tenir angoixes, i goig, i cabories, i desitjos, i fantasies, no se'l permetien l'Esteve i la seva fidel esposa. Allí era una plaça forta que, fòra lo que s'ha de passar perquè no hi ha més remei que passar-hò, no hi trucava cap emoció, i no se li donava entrada. Am trenta anys que ell tindria aviat, i am trenta més que'n tenia ella, no havien estat mai malalts; no havien estat mai ben bons, no havien tingut cap trastorn gros, ni