Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/135

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cap alegria petita. Allí estaven condemnats a que no 'ls passés mai res. Ni mal de caixal, ni mal d'amor, ni nits d'esperar l'endemà, ni endemàs d'esperar la nit, ni gelos, ni sospites, ni dubtes; dies llisos, anys i anys llisos, sempre llisos, com aquell glacis de la ciutadela, d'herba retallada am màquina. Allí les hores de menjar marcaven el temps que passava; les hores de dormir, el temps que havia passat; les portes tancades, la festa; i al cap-d'avall hi havia'l balanç, sempre'l balanç, que era esperat com la vinguda d'un profeta. Allí'l rosari era'l vendre; i el Déu era la mitja cana, que anava amidant pams i més pams fins a un infinit de trenzilla; la música era'l dringar que feia la calderilla quan anava caient al calaix, i tota la Naturalesa era la plaça enfangada, amb aquella vista de quartel, llarg i simètric, am les finestres tancades, que semblava un hospital de malalts diciplinats; de malalts d'administració i reglamentació forçosa.
 Si això era ser feliç, ho eren els estadants de «La Puntual». Ho havien sigut més de trenta anys i ho serien uns trenta més, si no tenien cap sòrt, que per ells seria desgracia, segons el seu modo de viure.
 El cas és que, feliços o no, aquella mena de llims inspirava tanta confiança a n'el veinat, a n'els compradors i a tot-hom, que la casa era tinguda com una cosa de respecte. La casa que