ningú en diu res, a copia de no dir-ne res, es va tornant venerable, i com més vella és la botiga més fresc i més bo's troba'l gènero. Li tenien tant per venerable, aquells menestrals de veinat, que hi compraven am quietut, am religiositat de creients, am la seguritat de que'l gènero venia de la velluria i es podia comprar am confiança; i, oh poder de la tradició!, tenien tanta fe en els rodets i en les troques de «La Puntual», que si s'hagués tancat, per etzar, i haguessin hagut d'anar a una altra tenda, de desde'l carrer del Rec al carrer de Tantarantana, no s'haurien fet mes bànoves, ni canaris de llana groga, ni respaldos de ganxet, ni maresdedéus de Montserrat, treballades al canyamasso.
Però no hi havia temor: no tancarien. Obrien, obrien sempre amb una puntualitat que'l rètol mateix se'n admirava.
Obrien, i seguien venent, i dinant, i tornant a vendre, i sopant, i venent més, i dormint, i tornem-hi a ser; i això mesos i mesos i anys i anys, lo mateix que si'ls donessin corda.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/136
Aquesta pàgina ha estat revisada.
