jats aturant-se de tant en tant pera anar veient el panorama; allí bailets lleugers com cabres, trescant pels marges i saltant parets pera fer-se passar el delit de córrer; allí colles uniformades: un cassino de manyans que havien posat de recó cinc cèntims cada setmana pera anar a fer un dia de platjeria; i allí tocar de guitarres, i crids, i cants, i panderos, i acordeons, i un sol que emborratxava'ls homes i coloria les dònes, i tots amunt, amunt sempre i visca!, com un estol d'aucells de gabia que'ls havien donat llibertat i corrien cap als arbres.
I els arbres eren garrofers. ¡Pobres garrofers, mig cargolats, am les branques penjant a terra! I la terra era un tou d'ortigues, plena d'òssos de costella, d'herba seca, de pedruscam de pedrera, de grava i de cargols buids. I aquella il·lusió de camp era un d'aquells paisatges que semblen fets de les desferres que les ciutats escupen a fòra; però com que no hi ha paisatge mellor que dur-se l'alegria a dintre, a n'aquells presoners del treball cada garrofer els hi semblava un portentós Manzanillo, aon no'ls feia res de dormir-hi am tal de dormir a vora d'ella; cada arbre el del bé i del mal, que tots els arbres ho són quan la serp de seducció vetlla darrera l'esperit, i tant els hi semblava aixís, que quan l'Esteve (i familia) va volguer trobar un xic d'ombra'ls va costar cinc sentits. Cada garrofer era un cassino, amb tres o quatre caçoles fumejant a
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/142
Aquesta pàgina ha estat revisada.
