Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/143

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sota del toldo; cada toldo era un niu de rialles, i cada rialla dolça malura que s'encomanava als altres.
 Com que l'Esteve no era pretensiós, ni la seva dòna tampoc, es van acontentar d'un plansó, que, si bé no feia gaire ombra, al menys no estava habitat; i vinga llenya, i foc, i la caçola i comencem la batalla!
 L'Esteve va volguer asseure-s, mentres la minyona feia l'arroç i la Tomasa vigilava, peró com que feia molts anys que no hi havia segut a terra, per tot es trobava malament; va alçar-se i va anar a veure l'arroç pera també dir-hi'l seu parer, però li van dir que destorbava; va volguer mirar la vista i justament allí hi havia un marge que la tapava la vista, i per fi, no sabent què fer, va treure una llibreta i un llàpiç, i va començar a tirar sumes: tant fa tant, i farà tant, i el dia trenta d'aquet mes l'arqueig pujarà dos mil duros, i pug pàgar tant i quant, i... tampoc va poguer acabar: al garrofer d'allí al costat se sentien tantes rialles, i xiscles i petons i corregudes, que espantaven als aucells, i si espantaven als aucells, que hi són pràctics a n'el estimar, comptin vostès, cavallers, si s'havia d'espantar l'Esteve.
 —No sé com les autoritats ho consenten que's vingui a festejar en via pública,— va dir l'Esteve a la Tomasa; però com que ella no ho havia sentit, i com que l'arroç estava a