Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/164

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


fins al quartel, i tenien de córrer a caçar-lo; i a cinc va apendre de cantar: quan no havia de plorar cantava, i com que no havia de plorar gaire perqué no tenia motius, cantava del matí al vespre, i «la, la, la» i «xim, xim» i «là, là», semblava que tenien un auxell engabiat a la botiga.

 Es clar que aixó'ls amoinava una mica a n'aquella gent tant de pau. Ja sabien que un infant és natural que canti i que salti, que tinga les expansions que's porta la falta d'edat i d'experiencia; però'ls infants que pujen avui dia, segons assegurava l'Esteve, no són com els nois del seu temps, que a cinc anys ja reflexionaven i, si bé encara no eren aptes, ja començaven a mirar com s'omplirien els prestatges i el rumbo que duia'l barco a n'el ram comercial i molts detallets que hi han en les tendes que convé que'ls infants s'hi fixin.
 Es clar que a cinc anys encara no's pensa i l'exaltament és natural, però… i si en fos de natural d'exaltat? I si arribés a ser d'aquells que, en comptes de mirar eis prestatges, mirés com se buida'l calaix? I si'ls sortís un noi de mala índola (mala índóla volia dir gastador) dels que gasten en quatre dies lo que'ls havia costat tantes suors i anys i anys de no veure'l sol i d'estar-se darrera'l taulell, i de pensar de dia i de nit en les vendes de l'endemà, i de teñir la mitja-cana com a única religió, i la guardiola per capella, i les betes i fils per