Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/176

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Si sembla de pasta.
 —Si ho és.
 —Això deu ser una prometensa.
 —Jesús!
 —L'han tret d'una escaparata.
 —Sembla'l santet que tenim allí a les Hijas de María.
 O bé n'hi havia de sorruts que deien malhumorats:
 —Jo'ls daria garrot a n'els pares.
 —No sé per què no hi ha un asilo pera les criatures disfressades.
 —Això'ls governs han de privar-ho.
 —Supersticions són això. I per això a Espanya anem tant bé que ara mateix serà un caos.
 Un home fins els va insultar.
 Una dòna va córrer a abraçar-lo i se'n va entomar plorant.
 Però la processó anava seguint, am més paperets i més ginesta, i, fos el mareig d'aquell acte, fos l'enlluernament dels ciris, o fos que l'anar poc a poc cansava a la criatura, en Ramonet va ajupir-se i no va volguer seguir més.
 Plora que plora i crida que crida, es va aturar al mig de les atxes i no hi havia qui'l fés seguir.
 Prou n'hi va oferir de carmel·los i dolços i cavalls de fusta'l senyor Pau, apurat, però no senyor: no volia moure-s.