Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/177

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Prou el va amenaçar que en sent a casa'l tancarien a les fosques: tant se n'hi endonaven les fosques com la claror de les atxes. Prou es va enternir: res hi valia.
 Què s'havia de fer?, va preguntar-se l'atribulat tenedor. Deixar-lo allí al mig a n'ell i al bé i anar a avisar la familia? Deixar aquell destorb allí terra que embussava la processó? Avisar un cotxe o un camàlic? Si a les processons hi hagués ambulancies pera carregar l'impedimenta d'àngels i sants i Veròniques que no poden seguir el curs, l'hauria carregat al carro; però com que no hi havia ni carro, ni carretó, ni sòrt, ni misericordia dels homes, se'l va carregar a coll... i endevant!, que quan hauria passat la raresa'l tornaria a posar a terra i arribarien com podrien.
 Això sí, al tenir-lo a coll va pensar: «Es molt pesat el portar els llibres, però ho és més el dur criatures».
 I pera conformar-se una mica's va dir aquet comentari: «Ja he fet bé jo de no casar-me».
 Havia fet bé de no casar-se, però com que aixis que ve una desgracia en sol venir una altra al darrera, i com que'l senyor Pau era un home que no havia nascut am xaripa, mentres es feia reflexions amb en Ramonet als braços, ja sien els mateixos motius que havien aturat a sant Joan, o ja sia peí mal exemple, o ja sia pera fer la contra a n'el