Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/179

Quan la criatura va veure que anaven a deixar el bé va callar i va volguer seguir.
Va seguir i el bè va imitar-lo, i el senyor Pau va respirar, però'l susto havia sigut tant gros i el tenia clavat tant endintre que, responent als capellans que resaven al darrera, anava dient a mitja veu, a modo de lletania:
—Maimés!
Maimós infants!
Maimés processons!
Maimés béns!
Maimés sants Joans ni altres sants!
Els llibres, els llibres i res més que'ls llibres!—
Mentres passava tot aquet tràngol ja s'havia anat fent de nit. La processó havia arribat al carrer de la Princesa, i, en comptes d'aquells crids d'abans, d'aquell color i d'aquella llum, no més es veien les atxes, caminant com dugues serps enceses de llarg a llarg del carrer. El silenci era magestuós. Les cares, abans tant alegres, a la groga claror dels ciris, semblaven cares d'enterrament, cares de fotografia, cares de claror de bengala. La música anava tocant, però la marxa de joia d'abans s'havia tornat marxa fúnebre, i l'impressió era tant solemne que'l bè anava dient: «Bè!… Bè!…», un bè d'anyorament i d'engoixa, i en Ramonet anava seguint, però plorant al sò de la música, i el resignat tenedor també tenia ganes de dir bè pera treure-s la tristor de dintre.