Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/181

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

sentit la tempestat i l'hauràn rebuda a raig fet, que si'l vestit de sant Joan no és un vestit pera les mullenes, demaneu-ne de comentaris. La senyora del primer pis deia d'enviar un municipal al curs de la processó i demanar per un bè perdut; la mare hi volia anar ella mateixa. El senyor Esteve'ls calmava dient que mellor que rebés un xàfec, que aixis els infants es fan forts. L'Esteve no deia res, perquè no sabia què dir; però a l'últim es va aclarir el temps, i la mare, que era a la porta mirant amb els ulls de mare, va fer un xiscle d'alegria perquè'ls va veure que arribaven.
 Arribaven, sí, però de quin modo! Quin mullader! D'aquell sant Joan tant ñiño no més en quedava la pell. Ni corona, ni banderèta, ni sandalies, casi ni riços: tot se'n havia anat riu avall! L'atribulat senyor Pau no més havia salvat el berret, perquè hi duia un mocador, però havia perdut el mocador, que valia més que'l berret; i el xai casi no era xai: brut, enfangat, sense flocs i am les flors fetes una pasta que li havia tenyit l'esquena, en comptes d'un bè de sant Joan, era un moltó de matadero que s'havia esgarriat i que'l duien amb una corda. El xacolate va ser trist, espès, agie, i el xarop… xarop de rabes! La deria de deixar el negoci per una cosa de luxo havia estat un escarment. No hi tornarien maimés!