Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/20

que se'n diu un home pràctic. Era el primer que a Barcelona havia venut rodets, el primer que havia despatxat elàstics, i el primer que va importar les traves pels pantalons de punt de mitja. Am trenta anys d'estar a la botiga, coneixia el cor humà de tot el barri de Ribera; sabia com es tracta a la dòna de desde darrera el taulell; com se la insinua a la compra; com se la emmiralla amb els colors; com se li endoça, am paraules dolces, una troca destenyida; o com, amb una mirada de cor, se la fa comprar sense ganes. Amb una petita fortuneta, s'havia retirat de l'actiu, pero interessant a la casa, a la llar d'un pis deia plaça del Born, quedant ell com a conceller i deixant a l'hereu que s'esplaiés i deixés esplaiar a n'el nét, el jorn que tinguessin nét; aquell nét que tan va fer esperar-se... pero que per fi duia la joia, aixis comercial com íntima.
La segona, fou la seva dòna. La senyora Donya Felicia. Ella no hi tirava per pràctica, pero també hi va anar a parar. De jova, volia ser monja, pobreta! No sabia ben bé per què, pero ella volia ser monja! Ja s'havia despedit dels pares: ja girava els ulls d'aquet món: ja considerava la vida com una mena de presó amb els homes per escarcellers; com un pecebre de miseria, amb el llumet de la gloria al cap-de-vall dels munts de suro, quan un dia, anant a comprar cotó blau, desd'alli darrera el taulell, ai!, li va parlar aquell home practic