Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/21

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


i va parlar com parlen els practics. «Et vui; vulgue-m, tinc casa de 1830, tu'm semblas trevalladora, doncs vinguen capitols, i a casar-nos»; i ella que no més havia vist estampes am sants que sempre miren enlaire, quan la varen mirar fit a fit, no tingué pràctica a dir que nó, i en comptes de tancar-se al convent, es va tancar a la botiga.
 Després va venir la senyora Pepa, la mare de la partera, i li va costar molt de venir, perquè no gastava salut. A la pobra senyora Pepa no la distingia més que això: el que no gastava salut. Gastava de tot, menos salut. Vivia anys i anys, allargava, fins era alegra i enjogaçada, i no més tenia aquesta tara: aquella falta de salut. Tot-hom li deia lo mateix: «la pobra de la senyora Pepa» i quan ja li havien dit «la pobra!» no trobaven res més per dir-li.
 Més tart, va baixar altre cop la senyora del primer pis. Una senyora respectable per això: perquè era del primer pis; una d'aquellas senyoras que'n diuen entrantes a la casa, perquè se sab el moment que entren i no se sab quan sortiran. Després varen venir les tres cosines, tres fabricantes de xacolata, retirades del comerç, del xacolata i de tot, tres germanes que havien fet vot de quedar-se totes tres solteres, i havien complert la promesa, i com que totes tres duien hàbit (una corretja, set dolors, o siguin vintiun dolors) i com que sempre anaven plegades, i sempre vestien igual, els comer-