Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/207

guardaven en capses; ja no cridaven als passants, com a la fira de Bellcaire, sinó que'ls esperaven a dins; i ja'ls dependents no eren esclaus fermats al taulell per una pota i lligats a la mitja-cana, sinó homes com els demés am tota l'autonomia que pot tenir el ram de vendre.
El comerç s'engrandia, s'aixamplava, es tornava gran comerç. Els negociants a l'engròs casi tots vivien en pisos, en pisos moblats, tapiçats i encatifats com si fossin uns ministeris; els que eren mig a l'engròs en entressols com oficines, i el botiguer botiguer, el clàssic, el pur, l'Estevet, podia explotar el parroquià, que per això és el parroquià, però l'explotava am bons modos; podia fer la mida curta, però ja no era apams, era a metres; podia enganyar en el pès, però am sistema decimal era qüestió de zeros; podia seguir la tradició, però al menos dorava la píldora, i la presentava tant bé que venien ganes de pendre-la. Cada aparador era un reclam, un parany, una temptació, i n'hi havia de tantes menes que'l cor glatia veient-los: de marbre, com a panteons, pera cambi de moneda i banca; de xineses, am ventalls entrellaçats i laques de tots colors, que anunciaven bacallans; de bronze, am cargols de niquel i pontines de ferro-verge, pera vendre savó i espelmes; de rajola de Valencia pera vendre llonganices de Vic, i dels que'n deien modernistes, am les vidrieres esga-