Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/210

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


fustes!, eren fustes de fielato, de tancat, de barraca, de casa de banys de mar; i el mateix aparador, aquell altar comercial, aquell sagrari de mercería que havia fet badar tantes dones i punyit tantes il·lusions, ja no semblava aparador: era un escaparata d'encants am flocs i betes ventureres.
 Però aixis i tot, anaven venent. Anaven venent més que mai, i si s'haguessin transformat haurien perdut la venda. L'ombra del crèdit els salvava. L'avesar-se costa molt, però'l desvesar-se encara més, i l'anar a comprar a «La Puntual» ja no era una costum: ja era un vici. Els diners de la parroquia havien après tant el camí d'anar-se'n cap aquell calaix que ja se'n hi anaven tots sols, i hi anaven tant decidits que si'ls haguessin volgut treure no haurien volgut anar-se'n!
 El senyor Esteve era un condemnat a tenir fortuna perpetua.
  I com que era un condemnat, estava complint la condemna.


R.Casas-Auca208-Hermes.png