Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/209

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


graf, i fins la capella i fins els marlets haurien llogat, si poguessin, que una cosa és el senyorio i una altra cosa és la renda.
 «La Puntual» estava al mig; estava en la fita d'aquest assalt de reformes que feien tremolar el barrí. Les cases noves l'atacaven, l'arropien, l'empenyien, l'acorralaven, com treient-se un destorb de sobre. Altes, simètriques i poderoses, s'aixecaven a devant seu am tota la vanitat que tenen les coses noves. Allí, casi al mateix devant, s'havien alçat dos palaus: un de clàssic, am grans columnes i coberta d'estació, que feia respecte de mirar, i un altre de maons ben gòtic; al costat un pa de balcons donava de cap a cap una ombra ratllada i recta; al devant havien pintat el quartel d'un color de blau de quartel, i quartel, cases i palaus, fent d'avançada de l'Ensanxe, cridaven a tot cridar l'engrandi- ment de la vila, el daltabaix del vell comerç i la reforma capgiradora trepitjant els ossos deis pares.
 I « La Puntual», que estava al mig com una lápida romana a sobre una pared nova, feia pena i feia respecte. El rètol, aquell hermós rètol, obra mestra i record gloriós del neixement de l'Esteve, s'havia anat tornant gris, descolorit, de color de fang, de color de conductora que va per les carreteres, de color de llit de pobre; les portes, aquelles portes!, s'havien anat destenyint i ja no eren portes: eren