Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/222

tat a l'altre i tenia tanta engunia, que ell se'n va adonar i li va dir:
—Què tens? Que no't trobes bé, Tomasa?
—Et voldria parlar, Esteve.
—I no més per això't bellugues tant?
—És que ja fa temps que rumio. —Bé, dòna. Tant urgent és lo que has de dir-me?
— Et dic que't ting de parlar.
—Parla.
—Escolta bé i no t'enfadis, Esteve. Tu ja tens prop de cinquanta anys. Jo... deixem-ho córrer. Tant tu com jo hem treballat molt en aquet món. Aviat serem vells. El noi ja és gran. No tot ha de ser el negoci. Jo ja sabs que no soc pas gastadora.
—Anem al gra. Digues.
—Te'n recordes de quan vam començar a tenir les relacions a n'el Jardí del General? Fas memoria de lo que'm vas dir?
—Et vaig dir... lo que feia al cas. Però per què'm retreus aquell acte?
—Te'n recordes què'm vas dir més?
—No't vaig dir més que lo que feia al cas.
—Doncs jo te'n faré memoria de lo que'm vas dir. Em vas preguntar, fent conversa, si m'agradaven els jardins, i jo't vaig respondre que no, que no m'agradaven els jardins, però que m'agradava la viram, els fruiters i tot lo altre. I ho sabs lo que'm vas contestar?
—Ja t'ho he dit: lo que feia al cas.