—I lo que feia al cas va ser que'm vas prometre que ho tindria.
—Bé, què vols dir?
— Vui dir... però no t'enfadis, sobre tot... que tindries de comprar una torra.
—Una torra, dius?
I s'hi va girar d'esquena.
—Ja ho he dit que t'enfadaries.
—No m'enfado, però no la compro.
—I quins motius tens per no comprar-la?
—No més que un, però ferm: el del gasto.
I aquí va començar a fer números: que si la renda d'una torra és tant i que si's capitalisa és quant, que si sumat am lo altre és més... tots els inconvenients varen sortir. Fins va tornar a sortir aquella quiebra deis Giménez, Rubio i etzètera.
Ella de moment el va deixar dir; però com que les dones, poc o molt, sempre tenen alguna escata que les fa ser més o menos sirenes, va anant-li dient a l'orella un càntic dedicat a les torres tant plè de poesia bucòlica i tant triat de paraula, que Horaci li hauria dit: «Espera-t, que m'ho vui apuntar a la llibreta! »
—Un safreig,—li anava dient.—Que hi ha res més bonic que un safreig? L'aigua et serveix pera regar, pera rentar, pera criar peixos vermells, o pera no criar-n'hi si no t'hi agraden, que també'ls podem estalviar. I la viram? Que hi ha res tant bo com la viram?
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/223
Aquesta pàgina ha estat revisada.
