Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/236

 Hi anava no més de nits, però hi anava. I que no hi feia cap falta.
 Però com pot ser que en aquella casa tant seria...? Tant...?
 Pot ser perquè no sabien lo que era Llotja, com no sabien què volien dir aquells llibres que trobaven i que ell llegia d'amagat; com no sabien tantes coses que no són vendre betes i fils.
 Ademés, que ja tenia vint anys el noi, i per més que era obedient, bon feiner, aixerit i laboriós, no se'l pot manar aixis com aixis un xicot que casi és un home i que li dóna per anar a Llotja.
 De primer, al volguer-hi anar, ho va dir a la seva mare, i ella va dir que sí tot seguit: primera, perquè era mare, i després perquè li va semblar que no era ofendre a Déu ni als homes l'anar-se'n a entretenir els vespres embrutant papers que no ofenien. Després ho va dir al seu pare. Si bé va trobar que'ls joves, fet i fet, s'han d'entretenir en alguna cosa, va tenir alguna sospita de que allò podia dur malicia i el podia distreure de lo més serio; però en Ramonet s'hi va empenyar tant que a l'últim li va venir a dir que, am tal que a les dèu fos a casa i que's llevés a l'hora de sempre, que anés en nom de Déu a fer ninots, que això seria una passa i que ja's posaria a la raó quan tingués coneixements.
 Però li va passar una cosa estranya a n'aquell