tenien posat de comerciant, i entraven cridant a n'aquell sagrari i si en Ramonet no hi era se'n anaven fent gatzara, sense respectar la Casa, ni'l comerç, ni'l 1830; devegades, si li trobaven, se'n pujaven a l'entressol i allí obrien carteres i discutien com a bojos, i si hi pujava'l senyor Esteve, amb allò de que no hi entenia, tornaven a desar aquells paperots; devegades havien de sortir pera un assumpto molt serio, segons deia en Ramonet, i en sent al carrer saltaven, reien, esvalotaven i se'n anaven cantant, am tant poca serietat que no hi havia manera d'entendre-ho; i fins algún cop sortia dient que anava a cuidar a un amic que s'havia posat malalt, i pera anar-lo a cuidar s'enduia aquelles carteres i llàpiç, i trempaplomes i altres eines que no eren pas pera curar cap mena de malaltia.
Tot allò era sospitós. El senyor Esteve no ho entenia, però ho trobava molt sospitós. Prou la Tomasa li deia que'ls joves s'han de divertir; ell, en el fons, ja comprenia que allò no era divertir-se i que amagava alguna cosa que no ho era de diversió, o que si ho fos n'era d'una mena que la trobava molt estranya. Prou ella donava una raó que havia de trencar a un home com el senyor Esteve, i era que'l noi no gastava i que en sense gastos no hi ha vicis; ell ja ho veia que no eren vicis, però encara que no fos cap vici, distreure-s de l'obligació pera anar a un qui sab aon, a una
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/239
Aquesta pàgina ha estat revisada.
