adonat que'l senyor Esteve se'n adonava, i si no's deien res l'un a l'altre és que tenien por de l'esclat. Era tant gran, tant immens lo que en Ramonet volia destruir; ha posat tantes arrels una botiga de setanta anys; s'hi ha criat tanta i tanta molça en una casa de comerç que quatre generacions hi han fet números; són tant humides de suor, de suor de pares a fills, les pareds d'un establiment que porta un sigle de llaurar-hi, que, am tot el dalit d'anar-se'n, comprenia que quan ho digués cruixirien les pareds i sagnarien les entranyes, i anava fent i callava, i era tant estrany el temor que tenia'l senyor Esteve d'un no sé què que s'apropava, d'un trontollar que sentia, d'un daltabaix que veia venir, que no gosava dir res perquè amb el sò de la veu no s'ensorrés tot d'un plegat. L'un tenia por de parlar, i l'altre tenia por d'escoltar. Els llavis anaven pera obrir-se i cloïen abans de dir res. La veu no gosava sortir per temor de comprometre-s, i un i altre parlaven baix, i curt, i lo menos possible, com si no volguessin despertar a un malalt que hi havia a la casa.
La mare, com totes les mares, patia sense saber per què. Es mirava a n'els ulls de tots dos i hi veia clarors de dubtes que no'ls havia vist mai. Endevinava a n'el home (ell que sempre havia estat tant pacífic) un gromull de pensaments negres que li enfosquien la vista, i endevinava a n'el seu fill onades de
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/257
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.