Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/259

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ries com propia, que teva és i teva ha de ser, i en comptes de complir lo que deies, ja no sols has anat a Llotja, sinó que te'n vas de tardes, i avui te'n vas de dematí i demà te'n aniràs pera sempre, si no parlem clar i no t'espliques. Digues d'un cop: aon vas quan surts?
 —A estudiar.
 —Això ja ho has dit. Diga-m si dius la veritat, i, si la dius, de què ha de servir-te tot això que dius que estudies.
 —Pare... —va dir en Ramonet, trontollant-li'l parlar en els llavis.—Pare, en fa molts de dies que la vui dir la veritat, però... fa tanta por de dir-la que no sé si ting de dir-la.
 —Digues, i no tinguis temor de res.
 —No'n ting per mi de temor. En ting... En ting per vostè. Lo que ting de dir-li és tant amarg que mentres el cor em diu que ho digui, el pensar... el pensar m'ho atura.
 —Sortim-ne,—digué'l senyor Esteve, vibrant nirvis de dintre seu que havien dormit cinquanta anys.
 —Doncs...—va dir en Ramonet, pàlid com un lliri mort.—Doncs això que estudio, que'm diu pera què ha de servir-me, té de servir-me pera una cosa: pera la carrera que vui seguir.
 —Pera la carrera que vols seguir?—digué'l senyor Esteve tornant-se groc.—Pera la carrera que vols seguir? I que no'n tens una de