Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/260

carrera? Que pot-ser voldries deixar la botiga? Que sabs lo que dius?
—Sí, senyor!
—Que sí, senyor, acabes de dir? I bo dius serè? I ho dius mirant-me? I no cau el cel i la terra? I ets el meu fill? I ets de casa? I has nascut de mi i de la meva dòna? I goses parlar, llamp de Déu!
—Pare... vostè m'ha fet parlar.
—Però que no tenies cap més punyal pera donar-me la punyalada? Que ho dius pera matar-me? Que'm vols matar? Que no ho sabs que aquesta botiga és més que tu i més que nosaltres, que'ns ha criat, que'ns ha donat nom, que és el nostre nom, el que portem i que tu'l vols arrencar i trepitjar, i no'l trepitjaràs, no!, perquè'm faries bocins a mi, i a la teva mare, i a tots?... Calla! Calla! No't vui sentir. No! Parla, que ho vui saber tot! Quina és, quina és aquesta carrera? Diga-ho d'un cop! Digues! Quina és?
—És inútil que li digui.
—T'ho mano! —És... ser... esculptor.
Si haguessin donat un cop de mall al mig del cap del senyor Esteve no li haurien fet tant mal com al sentir dir «esculptor». Com un llamp que cau a una penya, aquella claror d'aquell taller que havia vist quan era jove, am les dones, amb el xibarri, amb aquella nuesa i aquell desordre, li van rebotre en el