Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/261

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cervell, i no més va teñir temps d'apuntalar-se per no anar-se'n llarg a terra. Va volguer contestar, i no va poguer; va volguer insultar al seu fill, i no va trobar paraules; va volguer plorar, i no trobà llàgrimes; va volguer morir-se de sobte, i no va trobar la mort a la vora.
 En Ramonet se'l va mirar, suplicant, amb els ulls negats de llàgrimes, i, petant-li les dents, va dir-li:
 —Pare, escolti.
 —No! No pug escoltar!—va poguer dir el senyor Esteve aguantant-se'l cap am les mans.—Ja sé lo que és ser esculptor! És ser un perdut. És viure entre gent perduda! És deshonrar el nom del teu pare!
 —No! Això no!—va dir en Ramonet amb energia.
 —Que no, goses dir? Que no? Encara havies de venir al món i jo ja sabia lo que era aquest ofici! És un ofici de perduts, de miserables, de pobres!
 —Pare...
 —De pobres, dic! I jo que m'he afanyat anys i anys pera que no'n siguessis de pobre! Que he estalviat tant per tu! Que la teva mare i jo no hem menjat pera que tu poguessis estar bé! Pera fer-te home! Pera fer-te home digne!... pagar-nos am la recompensa de volguer ser un miserable!... Ves-te'n! Ves-te'n del devant i borra-t el nom que portes!