Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/262

 —Pare, deixi-m dir!
 —I què'm pots dir? Què'm podràs dir que ja no sàpiga? Ja la veia venir la deshonra i la desfeta de la casa, però mai l'hauria cregut tant gran!... Em mates! Em mates!...—anava dient. I aquell home tant reposat, tant serè, tant poca cosa, esclafat per aquella desfeta que li tirava per terra tot un passat de creencies, tota una generació d'idees i tot un cabal de pensaments, feia eixir tanta bromera en aquell bassal de quietut, que en Ramonet li va dir:
 —Perdó! Perdó, pare!
 —Ves-te'n!—li va contestar el seu pare.— Ves-te'n, malvat. Et desheredo!
 —Perdó!—va continuar dient el noi.— Tant me fa que'm desheredi! Jo vui el perdó! Sols el perdó! Jo no'ls estimo els diners.
 —Calla, al menos!
 —Perdoni-m, i seré obedient. No li donaré cap més pena! No seré... esculptor. No seré res. Seré lo que vostè'm mani.
 —Calla! Que no més ho dius per dir. Ja ho has promès altres vegades, i després vas a la teva. Ja no m'enganyes. Ja't conec!
 —No que no'm coneix! Això ja ho sé.
 —M'ha costat, però a l'últim t'he entès.
 I, posant-se a plorar en el silló per primera vegada en sa vida, va dir, treient-s'ho de l'ànima:
 Em podies matar a mi en comptes de