Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/264

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


fer diners, sempre fer diners! Però si un dia vostè s'adona que'm vaig fent ric, però que'm vaig fent trist; que vaig aumentant la fortuna, però que vaig perdent l'alegria; que m'he apagat tots els somnis, i escanyat les esperances, i mort la fe, i trepitjat les il·lusions, i esmicolat a dintre'l cor tot lo que hi tenia de vida, al menos... al menos... adonguise'n! i planyi-m!, que enterrar la fantasia a vint-i-tres anys, com ara ting, pot-ser encara té més mèrit que no pas el fer fortuna; i això ho faig per vostè, no ho faig per mi: pera mi la llibertat és vida, i pera vostè seria la mort, i com que vui que visqui... em quedo!
 —Tant temps passat!—deia'l senyor Esteve.
 —Tant temps per venir!—deia en Ramonet.
 —No pug! No ho pug resistir!
 —Pare,—li va dir apropant-se-li,—li torno a demanar perdó.
 —No pug! No pug!—continuà dient anant-se'n cap a la porta.
 I aixis que l'anava per obrir va sortir la seva dòna, també feta una mar de llàgrimes, i es varen abraçar els dos vells.
 En Ramonet, desde la sala, implorava un poc de consol, una mirada, un geste, un moviment, que li paguessin tant sols el sacrifici que feia, i els ulls de la mare l'hi van donar.
  Moix i trist, se'n va baixar a la botiga,