Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/60

tat l'estudi d'un modo qu'encare que volgués no podria.
 En vista de lo que li deia el mestre, el senyor Esteve va deixar el noi, i l'Estevet va entrar a classe.
 Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar de que hi entrés, no solsament per la prudencia que tenia l'Estevet, sino perquè dels cinquanta que hi havia a n'aquella mena de classe eren cinquanta Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix color, alli dins: un color de carn de bugada que l'ha aixugada el sol; de gènero descolorit; de saldo, d'infant-conserva; tots tenien els mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos cabells: uns cabells rapats com els quintos, i tots duien la mateixa roba: una brusa d'un blau cendra, d'un blau de mostruari, i uns pantalons del mateix blau, i una gorreta d'uniforme que uniformava una cosa: la fredor de la mitjania; la nivellació del ramadet i la tristor d'uns nois del hospici que gastessin pares i mares.
 L'Estevet va començar a confegir. De la A a la B, i de la B a la Jota, no va parar fins a la Zeta, am perseverancia encongida. Hi havia lletres que les aprenia depreça. La Erre, la Ene, i les que's deien més sovint; n'hi havia que no hi podia entrar: les inútils, com la