Vés al contingut

Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/66

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

no necessitaven avisos, ni ordres, ni manaments per córrer escales avall, i volar, aquell planter de menestrals. Aquell carrer de Flaçaders el corrien de cap a cap, cridant a tot crit, com si'ls corressin al darrera ensenyant-los les beceroles. Volien aire, cel, claror de blau, i volien sobre tot verdor: una mica de paisatge que'ls tragués el tel de gris que se'ls havia posat a la vista, de tan mirar claraboies.
Això sí, el paisatge ont anaven a raure, es necessitava ser botiguer per pendre-se'l per paisatge. Eren els glacis el tal paisatge, els glacis de la Ciutadela. Era un prat sense arbres i amb herba curta, trepitjada, plana, prempsada i fins mastegada per remats de matadero; eren camps de solar, sense flors ni ganes de florir; eren camps de munició, de fusellament i guerra urbana. Aqui i allà, com a esbarjo, un rengle d'espitlleres rònegues plenes de bocins de pedraça; al costat, els fossos, clapejats d'esquerdots i ortigues, d'herba seca i d'aigua enllotada; a sobre, la cortina de muralles de color, de terra de plom, am bardices fent reguerons i plantes regades amb el ranxo que sobrava de les cantines; pels recons, llaunes retallades, troços de cuiro, desferres i coses que no eren desferres; i per tot, aquelles ratlles llises remarcant la verdor a metres cúbics, i com a figures a n'aquell fons, per alegrar la perspectiva, soldats de rengle fent l'exercici, gitanos esquilant goços, trinxeraires