Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/67

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ajeguts al sol, i dònes pobres pentinant-se voltades de criatures brutes.
 No. Aquell parque militar casi no n'era de paisatge. Els infants hi anaven, i l'Estevet els seguia, perquè no'n tenien d'altre ont anar, pero no podia ser esbargiment, un lloc que'n fugien els aucells, i que les ordenances de la guerra no hi deixaven creixer els arbres ni hi estava permesa l'ombra.
 Hi anaven, i en sent-hi corrien, i quan havien corregut, tomaven a correr, i corrien més en havent corregut, com si s'esmolessin les cames, pel temps que'ls tocaria seure o estar-se a darrera del taulell. De vegades n'hi havia un que cridava, i els altres no sabian per què i es posaven a cridar amb ell, i era un crit que rebotia enllà d'enllà de les muralles, com si ensaquessin la veu que després haurien de tancar esclaviçats per la prudencia. De vegades es pegaven ells amb ells, sense motiu, sense raons, com si volguessin repartir-se'ls cops que rebrien a casa al tornar al seu niu de prestatges, i molts cops feien pedrades contra altres infants, contra'l vent, contra'ls nuvols, contra tot, no més pel pler de tirar pedres i tornar les que rebien.
 L'Estevet els seguia d'esma aquets jocs. Anava amb els seus companys, pero no sabia per què hi anava. No havia vingut al món ni per fer mal ni per fer bé. No més tenia dotze anys, i ja era prudent, ja era callat; encare no