Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/82

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


qu'havien estat vint anys quietes, s'havien desbordat alhora.
 La model, qu'estava feta a tractar gent indiferent, li va compendre la rojor, i li va dir:
 —Qu'ets vergonyós?
 Però l'Estevet no va contestar.
 —Quants anys tens?
 —No més ne ting vint.
 —Tens vint anys, i ets vergonyós? Pobretl Pobre criatura ! Vaja, vine, i fes-me un petó.
 L'Estevet va estar a punt de caure. Ya recular; va avançar, va cercar la porta d'eixida, i se li van cegar les cames, mentres alli al fons tot-hom reia, i la model saltava de joia, d'espantar un home no més per oferir-li un petó.
 —Vaja, deixeu-lo estar, pobre noi,—va dir un amic de l'esculptor.—No vinguis a tentar menors.
 —A vint anys encare hi ha menors?—va respondre una veu de dòna.
 —Aveiam, digues,—va dir la model, agafant a l'Estevet pel braç, que forcejava per anarsen.—No has estimat mai a ningú?
 —M'en vaig,—deia ell.
 —Diga-m avans si has estimat,—li reprenia ella pera pertorbar-lo.
 —Que m'en vaig,—va replicar.—A casa m'estàn esperant.
 —I aont és a casa teva?