Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/83

—Es aqui aprop. La mellor mercería, qu'en diuhen « La Puntual».
Al sentir això, tots van esclafir. Això de que hi hagués una casa qu'en diguessin «La Puntual», a n'aquell recó de desordre, va caure com una bomba. Es miraven l'Estevet com a un près desgraciat qu'arriva de complir vint anys d'una condemna botiguera; com a un aeqüestrat comerciant; com a un esclau de nova mena; i al mateix temps que'ls feia riure, els hi va fer compassió.
—Ves, fill meu. Ves i no faltis, ja qu'ets de «La Puntual»,-li va dir un dels de l'otomana. —Ves,—li va dir la model;—però avans et vull convidar. Té, pren una copeta am mi.
—Gracies.
—No hi ha de què! No tinguis por! La pots pendre, que no hi ha cap filtre.
—No, senyora. Moltes gracies.
—Alça, filla, que ja't diuen senyora,—va dir In sentada a la falda.
—Es dir que no vols beure am mi?—va rependre la model.
—No, senyora. Em faria mal.
—Que no n'has begut mai de licor?
—Mai! El vaig provar i no va agradar-me.
—Dones vés! Vés en nom de Déu: El que to vint anys i no ha begut, ni estimat, ni vist... esculptura, que s'en vagi d'aquesta casa. Torna a «La Puntual», i recados.