Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/98

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Totes les d'aquell jardí i totes les del Passeig de Sant Joan s'hi havien arreserat, com cercant aquell fossar que no era trepitjat dels carros, i aon s'hi parlava a mitja veu, i aont els enamorats hi sospiraven. N'hi havia de grogues, de morades, de verdoses que no havien acabat de morir, de color d'aram, de color de foc, de color de núvols a la posta; n'hi havia d'exteses a terra, com mans obertes en la sorra, d'arropides sota els boixos, d'arraulides, de tremoloses, de febles a dalt de les branques, que rodaven despedint-se i queien silenciosament, i el camí n'era tan plè, que cruixien sota els peus de les Maries i els promesos.
 L'Estevet, tornant a les fulles, que ja l'havien tret d'apuro un cop, va dir, arreconant-ne algunes:
 —Quin jardí més mal endreçat.
 —Es veu que'l cuiden homes,—va dir ella.
 —Li agradaria tenir un jardí?—li va insinuar ell, atrevint-se.
 —Un jardí, no,—li va rependre ella.— M'agradaria tenir una finca, am verdura, fruiterar, safreig, aigua viva i força viram.
 —Doncs amb el temps la tindrà,—va dir ell, i li va semblar qu'havia dit tan, qu'es va tornar roig com una dalia.
  Ella el va mirar: van seguir, i van arribar a una glorieta, aont hi feia un'ombra encantada. A dalt, els xiprés, retallats, feien una nau