Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/99

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de capella, d'aon ne sortien flors blaves, d'entre la negror de les branques. Al voltant, recolzats sobre la murtra, hi havien uns banquets de marbre, clapejats de taques verdoses i de clarianes de sol, i al mig, d'una fonteta rodona, com una taça de molsa, en brollava un rajolí d'aigua, prim, arc-irisat com un vidre, que cantava, al caure a la taça, una cançó d'alegria, que l'aigua, allunyant-se fent rodones, l'anava a cantar a n'els lliris que hi havia sobre la barana.
 —Que seiem a n'aquet pedriç?—va insinuar l'Estevet, corprès, pot-ser a dintre de tot, per aquella cançó de l'aigua.
 —Es molt fúnebre aquí,—va dir ella, que no estava per cançons.—Aném més enllà, que hi ha les oques, i els hi podrèm donar un troç de llonguet.Jo sempre que ving aquí, porto llonguet.
 Van seguir el seu parer i el seu camí, i quan van ser aprop d'un safreig van trobar, a més de les oques, una font i una barraca de fusta, aont hi venien aigua i anís.
 L'Estevet en va comprar dugues paperines de les mellors, que li van costar dos quartos, i va obsequiar a les senyores.
 Al donar-ne a la Tomaseta, li va venir l'intenció de posar-li un anís als llavis, però ho cregué massa atreviment, per un promès interí qú encare no s'havia declarat, i, cambiant d'intenció, va tirar el gra d'anís a l'oca.