Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/100

 L'oca s'el va mirar amb un ull, el gra d'anís, va torçar el coll, i no el va volguer.
 —No són llamineres les oques,—va saltar la Tomaseta.
 —I vostè que n'és, Tomaseta?—va dir ell am tò carinyós.
 —No m'hi han criat,—va dir ella.—A casa, escudella i carn d'olla.
 —Lo mateix que menjèm nosaltres,—va respondre l'Estevet.
 —I nosaltres,—van dir les Maries.
 —I lo que menjarèm quan siguèm casats,— va estar a punt d'escapar-li a n'el prudent Estevet, pero va creure-s qu'alló seria declarar-se fòra de regle i que l'ocasió no era bòna: primera, perquè les tres Maries paraven tres parells d'orelles, i ell volia parlar a soles, i després que l'amor amb oca li va semblar que no lligava.
 Pero, vaja; no podia esperar més. Començava a caure la tarde, aviat s'haurien de despedir, i ell tenia de parlar. Si no arribava a parlar, a més d'haver perdut el temps, l'avi li diria que era un totxo, i tindria raó de dir-li. Aixis és, que fòra escrúpols: en sent en un recó d'arbres que veia en el fons del jardí, li diria lo que feia el cas, que per això havia vingut, i si no ho deia, no cumplia. Van tirar el mig llonguet a l'aigua; van tornar a seguir camins de boixos, i van arribar a sota els arbres, aont havia de dir-li «lo que feia el cas».