Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/101

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 I qu'el lloc no podia ser més triat pera dir lo que feia el cas. Ombra, frescor, remoreig d'aigua corrent, aucells que venien a ajocar-se xerrotejant en les branques, flaira de flors i d'herba humida, claror misteriosa entrant pels arbres de les darreres guspires del sol que s'en anava a la posta; fins un Cupido abrigat d'eura; fins un banc; fins enredaderes que feien toldo a n'el banc, i fins un desmai mullant el ròssec a sobre un brollador de perles. Si allí no deia «lo que feia el cas», es que no havia nascut poeta.
 Com es veu, si que hi havia nascut de poeta, perquè encare no van ser al banc va pendre la paraula i va dir:
 —Escolti, Tomaseta,—va dir.—Vostè i jo tenim de parlar, i ja ho sab vostè que tenim de parlar.
 —Digui,—contestà ella, abaixant els ulls.
 —Tenim de parlar, i parlarém, però no ho dirém tot en un dia, perquè ja'ns vagarà més endevant de tenir les nostres converses,—va dir ell.
 —Aixis ho crec,—va respondre ella.
 Aquet aixis ho crec, era tan clar, que casi no havien de dir res més. Tot lo demés era retòrica. Però ja sia l'encis del lloc, o el caliu d'estar a vora d'ella, o de que estava enamorat, va volguer fantasiar i va seguir am més o menos poesia:
 —Jo, ja sab que soc botiguer,—digué se-