Pàgina:L'avar (1915).djvu/110

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



pare van fer-me pendre la resolució d'introduir-me a casa seva i d'enviar un propri en busca dels meus pares.
Anselm. — Però, ¿quins testimonis, a més de les vostres paraules, poden assegurar que això no es una faula basada en una veritat?
Valeri. — El capità espanyol, un sagell de rubins que era del meu pare, un bracelet d'àgata que la meva mare m'havia posat al braç, i el vell Pere, el criat que va salvar-se am mi del naufragi.
Mariagna. — Déu meu! A les vostres paraules puc respondre que no dieu mentida. Tot lo que heu dit me demostra clarament que sou el meu germà.
Valeri. — Vós, la meva germana?
Mariagna. — Sí. El cor m'ho deia així que heu obert la boca. La nostra mare, a qui donareu una gran alegria, m'ha dit mil vegades les desgracies de la nostra familia. Déu no va voler que morissim en aquell trist naufragi, però va salvar-nos la vida al mateix temps que perdiem la nostra llibertat : uns corsaris van recullir-nos, a la meva mare i a mi, de damunt d'un troç de vaixell. Després de dèu anys de captiveri, una casualitat benhaurada va retornar-nos la llibertat. Vam tornar a Nàpols, on trobàrem venuts tots els nostres béns, sense poder recullir cap noticia del nostre pare; vam