Pàgina:L'avar (1915).djvu/6

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Elisa. — Pobre de mi! Cent coses a la vegada : la colera d'un pare, els renys de la familia, les censures del món; però, més que re, Valeri, el cambi del teu cor, i la fredor criminal am que molt sovint els del teu sexe paguen els testimonis massa ardents d'un amor ignocent.
Valeri. — No m facis el poc favor de judicar-me per lo dels altres. Sospita-ho tot, de mi, Elisa, però no que falti a lo jurat. T'estimo massa, per fer això. La meva estimació durarà tota ma vida.
Elisa. — Ah, Valeri! Tots diuen lo mateix. Tots els homes se semblen per les paraules, i solament pels fets se diferencien.
Valeri. — Ja que solament els actes fan conèixer lo que som, espera a judicar per ells el meu cor, i no m'imputis crims en els injustos temors d'una enutjosa prevenció. Te prego que no m'assassinis amb els sensibles cops d'una sospita ultratjant, i dóna-m el temps de convence-t, am mil i mil proves, de la puresa de les meves intencions.
Elisa. — Pobre de mi! Am quina facilitat una s deixa convèncer per les persones que estima! Sí, Valeri : no t crec capaç d'enganyar-me. Veig que m'estimes am veritable amor i que m seras fidel : no n vui dubtar gens; i redueixo la meva pena al temor d'esser criticada.
Valeri. — Però, per què aquesta inquietut?