Pàgina:L'avar (1915).djvu/73

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Harpagon. — Jo?
Cleant. — ¿No es veritat, pare, que voleu que la senyora l guardi com a record?
Harpagon (baix, an el seu fill). — Com!
Cleant (a la Mariagna). — No caldria sinó! Me fa senyal de que us el faci acceptar.
Mariagna. — Oh! Jo no vui que...
Cleant (a la Mariagna). — Que us en rieu? No té pas ganes de tornar-sel a quedar.
Harpagon (apart). — Quina rabia!
Mariagna. — Això seria...
Cleant (impedint sempre a la Mariagna que torni l diamant). — No, no, us dic: seria ofendre-l.
Mariagna. — No puc permetre...
Cleant. — De cap manera!
Harpagon. —Així t...!
Cleant. — Veieu com s'enfada perquè l refuseu?
Harpagon (baix, an el seu fill). — Ah, traidor!
Cleant (a la Mariagna). — Ja veieu com se desespera.
Harpagon (baix, an el seu fill, amenaçant-lo). — Butxí, més que butxí!
Cleant. — Pare: no n tinc pas la culpa: faig tot lo que puc per obligar-la a que l'accepti; però ella s'hi oposa.
Harpagon (baix, al seu fill, fòra de sí). — Poca vergonya!
Cleant. — Vós sou la causa, senyora, de que l meu pare m renyi.