Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/100

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Les que porta 'l tren, que passa tallant la cara. Ni fesomies veig. Sort dels de càrrega, que ronsegen una mica i parlo amb els conductors: sinó, ja ni sabria dir una paraula. Tot el dia dins de la caseta com un xup... Ja us dic que es trist l'ofici, en aquest indret. Es molt solitari tot això, molt.
 — Doncs ara potser us ho animaran.
 — Avui fos i demà festa! Però, sabeu què faran, si de cas? Empestifar-ho de mala gent. Aquests minaires de carbó solen ser una genteta!...
 — Es clar: un ofici de tanta pena qui voleu que 'l faci? Bé, deixeu-me anar a desenganxar el Menut.
 — Sí, més val, més val, que ja n'hi ha per estona.
 Encara tingueren aquests dos homes temps pera fer un gotet d'aiguardent dins de la caseta, veure passar un tren de passatgers, que, com deia 'l guarda-agulles, tallava la cara, i garlar mitja hora més sobre les probabilitats d'aquella explotació de mines que ni l'un ni l'altre veien prou clara.
 Més, al vespre, tot Pratbell la donava ja com cosa certa, i els forasters, al casino, eren tractats com semi-déus per tot un poble que no hi veia de cap ull.
 Aprofitant l'entusiasme, el senyor de la