Duien conversa tirada i usaven uns mots, tais com entracífero, secundari, hulles, greda, i altres per l'istil que, ni escoltant-los bé, tartaner i guarda i fins el mateix Vives, ne pogueren treure l'aigua clara.
— Bé, — digué 'l de la gorra blanca; — anem a veure les calicates. Són gaire lluny?
I, sense esperar quasibé resposta, se les enfilà com un cabrit pel corriol que arrencava dels estrebs del tunel, seguit dels seus companys.
— Si han de pujar fins al cim...
— Sí, ja'n tenen per estona. Ont cau el pou?
— Mai el só vist; però tinc entès que es a l'altra vessant.
— Jo‘m creia que era un botjar.
— Sí, home: un ermot com el cap d'aquest cantó i encara sense‘ls pinetells que per aquí verdegen a mitja montanya.
— Ja es ben ferestega tota aquesta afrau. Per arribar fins aquí, seguint la rasa, de poc que rompo molles i tartana i el coll de l'animal i tot.
— Prou. Lo extrany es que hagueu arribat sencers. Mireu: si tot això no es una mangauixa, com vós dieu, lo primer que haurien de fer es bona carretera.
— Mai deveu veure una ànima per aquí.
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/99
Aquesta pàgina ha estat revisada.
