En Vives comunicava‘l seu entusiasme a l'auditori. Els accionistes glatien de goig; els que no ho eren, gairebé se'n penedien; Pratbell en massa tenia posada l'esperança en les « Carboniferes de Malgual».
Aixís passaren quatre mesos ben bons, quan un dissabte al matí no s'obriren les oficines. Míster Groc baixà amb dos homes pera endur-se'n el setmanal dels treballadors; buscaren per aquí i per allà a l'administrador, i sapigueren, ultimament, que havia marxat en el primer tren cap a Barcelona. Míster Groc s'hi posà de debò, volgué emmanllevar diners pera pagar la gent; però com no duia la firma de la Societat... Llavors se presentà al jutge, a l'alcalde, demanant amb tota la formalitat d'un inglès que li obrissin la porta de les oficines, que's prengués inventari i, incautant-se dels fondos, se li entregués el setmanal. Tots li preguntaren a titol de què, quina personalitat tenia, i no'ls tregué d'aquí. L'home ja's veia perdut si tornava a les mines i, lo pitjor de tot, deshonrat, quan, xiulant algú a les orelles den Vives, amo del puig i individu del consell de la «Carbonifera de Malgual», li féu aprontar els diners a fi d'evitar-se disgustos majors.
— Teniu; però això no més avui. Ja
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/103
Aquesta pàgina ha estat revisada.
